Els aprenentatges humans previs al llenguatge, acostumen a tenir molta força en la vida posterior de cada individu per donar, o no, bases sòlides per cosntruir-nos com a persones. Un d’aquests processos és la necessitat de percebre afecte, sentir a la persona adulta que ens cuida quan som totalment depenent d’ella, ens és imprescindible en qualsevol época i cultura. Aquesta percepció afectiva és la que ens possibilitarà  posteriorment la capacitat per fer nous vincles donant-nos patrons afectius i la seguretat de sentir-nos mereixedors d’afecte.

 

La criatura genera afecte quan rep afecte de manera habitual. Això no vol dir que se li hagi de consetir tot i no deixar-lo plorar, consisteix en estimar-lo de manera responsable respectant-lo, respectant-nos a nosaltres i fent-lo respectar als altres i el seu entorn. Això és un altre procés de creixement que requereix el seu temps, com qualsevol altre procés i que pares i educadors en general en som molt responsables.

 

Quan no s’ha sentit i percebut aquest efecte es creix sentint, com algú ha dit, un buit existencial que ens impedeix sentir-nos i d’aquí l’afició a esports de risc, davant d’un risc imminent ens fa sentir la nostra persona, i també la base de moltes addiccions: alcohol, drogues…

 

No és suficient que es cuidi a la criatura de “manera excel·lent” donant-li menjar i cuidant-la físicament, cal estar-hi amb tots els sentits, ella és el que percep; hem de deixar els problemes a l’esquena i cara a cara, percebre energèticament a l’altre. El valor d’aquest contacte, no depèn tant del temps que hi dediquem com de la qualitat d’aquest temps.

 

Pares i educadors en general, val la pena que ho tinguem en compte, la qualitat de vida d’aquests menors es pot sentir molt afavorida o no.

 

Bons encerts, Roespar.